En el cor de la Sierra Nevada de Santa Marta, al nord de Colòmbia, la selva amaga una de les ciutats prehispàniques més fascinants d’Amèrica.

Costa Rica ocupa tot just el 0,03 % de la superfície del planeta. Tanmateix, dins de les seves fronteres hi viu prop del 5 % de tota la biodiversitat mundial.

Al sud de l’illa de Borneo, l’accés al Parc Nacional Tanjung Puting no es fa per carretera. Es fa per aigua. El riu Sekonyer és l’única via d’entrada.

Al nord del Pakistan, la vall de Hunza funciona com una transició geogràfica i humana cap al Karakòrum. 

A l’alba, els prats d’alta muntanya del Tian Shan desperten amb el so dels cavalls.

A més de 2.500 metres d’altitud, l’aire és net i el vent constant. Les iurtes —blanques, rodones, aparentment lleugeres— esquitxen la praderia com si sempre hi haguessin estat. Però al Kirguizistan, la vida nòmada mai no va ser una postal romàntica: va ser una forma d’adaptació a un territori extrem, muntanyós en més del 90% de la seva superfície.

Hi ha viatges que comencen en un aeroport.
I hi ha viatges que comencen en una estació de tren.
El nord del Vietnam, en aquest cas, comença quan Hanoi encara vibra i les motos no han decidit anar-se’n a dormir.

La carretera s’enfila deixant enrere els arrossars del nord de l’Índia. A poc a poc, l’aire canvia. Les primeres estribacions de l’Himàlaia anuncien que estem entrant en un altre ritme.

Dharamsala no és només una parada de muntanya.
És el lloc on el Tibet continua existint fora de les seves fronteres.

El dia 14 de la nostra ruta Per les Terres del Gobi és el punt en què el viatge entra de ple al Gobi. Venim de Bayanzag, dels penya-segats vermells on van aparèixer els primers ous de dinosaure descoberts per la ciència.