Canadà: viatjar sobre bosc boreal i oceans d’aigua dolça

Al Canadà hi ha carreteres que semblen anar sempre al costat de l’aigua. No és una impressió: és geologia. Una bona part del país s’assenta sobre l’Escut Canadenc, una immensa plataforma de roca antiga que les glaceres van esgarrapar una vegada i una altra fins a deixar milers de depressions plenes d’aigua.

Quan mires el mapa, els llacs no són punts aïllats: són un patró repetit gairebé infinit, un recordatori que aquí l’aigua dolça no és un recurs escàs, sinó un element estructural del territori.

Un oceà de llacs, no una postal blava

Se sol dir que el Canadà té “més llacs que cap altre país”, però la xifra impressiona de debò quan la penses en termes de viatge: en moltes regions, gairebé qualsevol desviació et porta a un llac, un riu o un aiguamoll. Aquesta abundància té una causa molt concreta: el gel. Durant l’última glaciació, les glaceres van excavar la roca de l’Escut Canadenc i, quan es van retirar, van deixar un paisatge de conques i canals que es van omplir d’aigua de desgel.

Conduir avui per la costa oest o per l’interior de l’est del Canadà és avançar literalment sobre una xarxa d’aigua dolça que sosté boscos, ciutats i fauna. Els llacs turquesa de les Rocoses, els Grans Llacs, les badies del nord o els braços del riu Sant Llorenç són cares diferents d’un mateix sistema.

Per al viatger, això es tradueix en una cosa molt simple: és gairebé impossible fer un roadtrip sense que l’aigua hi sigui sempre present, tant en el paisatge com en les històries locals.

La taigà: el bosc que respira pel planeta

Entre aquests llacs s’estén un dels biomes més decisius del planeta: el bosc boreal. La taigà canadenca forma part de l’ecosistema forestal continu més extens i intacte de la Terra i té un paper clau en l’emmagatzematge de carboni i en l’equilibri climàtic global.

Amb l’augment de les temperatures, aquest cinturó de bosc ha avançat cap al nord en les darreres dècades, ocupant zones que abans eren massa fredes, i avui es calcula que els boscos joves del bioma ja emmagatzemen milers de milions de tones de carboni en troncs, branques i fulles.

A la carretera, aquesta idea abstracta es tradueix en hores de conducció entre coníferes, amb el sòl cobert de molsa i humitat, i amb la sensació que el bosc es repeteix sense fi. Però sota aquesta aparent repetició hi ha un sistema delicat: sòls freds que es descongelen, incendis més freqüents, cicles de creixement que canvien.

Viatjar per la costa oest o travessar regions interiors no és només “recórrer boscos bonics”; és passar per damunt d’un dels grans pulmons del planeta, en un moment en què aquest pulmó està canviant de mida i de comportament.

Quan la taigà crema: els incendis dels darrers anys

El 2023, el Canadà va viure la pitjor temporada d’incendis forestals de la seva història recent. Les flames van cremar entre 15 i 18 milions d’hectàrees de bosc, una superfície superior a la de països com Noruega o l’estat de Florida, i unes set vegades per sobre de la mitjana històrica. La majoria d’aquests incendis no es van produir en boscos mediterranis ni en zones agrícoles, sinó en el cinturó boreal: la taigà que s’estén per bona part del nord del país.

Aquest bosc no és només paisatge, com hem dit abans, és un dels grans magatzems de carboni del planeta. Quan crema, no es cremen només troncs i capçades; també es veu afectat el sòl, ric en matèria orgànica, de manera que per cada hectàrea cremada s’allibera molt més carboni que en altres tipus de boscos. El 2023, els incendis del Canadà van emetre entre 400 i 480 megatones de carboni, aproximadament una quarta part de totes les emissions mundials de CO₂ procedents d’incendis aquell any i més que les emissions anuals d’un país industrialitzat com Espanya.

El problema no és només la magnitud, sinó la tendència. L’escalfament global ha fet que temporades com la del 2023 siguin més probables i més intenses: més dies de calor i sequedat, més descàrregues de llamps, més temps amb la vegetació en condicions de cremar. A la pràctica, això es tradueix en estius en què el fum de la taigà arriba fins a ciutats situades a milers de quilòmetres —Nova York va passar dies sota una boirina ataronjada— i en evacuacions massives de comunitats del nord envoltades pel foc.

El bosc boreal té capacitat de regenerar-se, però el desfasament és evident: el carboni s’allibera en dies o setmanes, mentre que els nous arbres necessiten dècades per créixer i tornar-lo a emmagatzemar. I si els incendis es repeteixen amb massa freqüència, part d’aquests boscos pot transformar-se en paisatges més oberts, alterant la manera com la taigà canadenca ajuda a regular el clima de l’hemisferi nord.

Per a qui recorri avui el Canadà, tot això significa que travessar la taigà ja no és només creuar un dels boscos més extensos del planeta, sinó fer-ho en un moment de canvi: un paisatge que continua sent immens, però que està aprenent a cremar d’una altra manera.

Un país indígena sota el mapa polític

Aquest territori de llacs i taigà no és un buit. Abans de ser el Canadà, ja era un mosaic de pobles. Avui existeixen 634 comunitats de Primeres Nacions reconegudes oficialment, que representen més de 50 nacions i prop de 50 llengües diferents, a més dels pobles inuits i metis. Moltes d’elles es concentren precisament en zones on el bosc boreal i les grans masses d’aigua marquen el paisatge, i continuen entenent la terra, el gel i l’aigua com un conjunt inseparable.

Quan es recorre la costa oest entre Vancouver i les Rocoses o la costa est entre el Quebec i l’Atlàntic, es travessen territoris que tenen nom indígena, històries pròpies i una relació amb el bosc i l’aigua que va molt més enllà de la postal. No sempre es veu des de la carretera, però hi és: en els topònims, en els centres culturals, en els relats sobre pesca, caça o gestió del territori que alguns guies comparteixen amb qui s’atura a escoltar.

Banff: quan una troballa d’aigua crea un parc

A les Rocoses, la història de Banff ajuda a entendre com s’ha intentat protegir part d’aquest sistema. El 1883, tres treballadors del ferrocarril canadenc van trobar unes aigües termals a la zona del riu Bow; el govern va decidir poc després crear una petita reserva per protegir-les, que amb el temps es convertiria en el primer parc nacional del Canadà.

Aquest gest, nascut d’una combinació d’interès econòmic, turisme i una consciència incipient de conservació, va ser l’inici d’una xarxa de parcs que avui permet al viatger moure’s per valls glacials, llacs i boscos que mantenen, en gran manera, la seva estructura natural.

No és casualitat que alguns dels paisatges més icònics del país estiguin protegits: són el resultat d’una decisió primerenca d’intervenir el mínim possible.

En un roadtrip per la costa oest, travessar Banff o Jasper no és només veure muntanyes i llacs espectaculars; és circular per un territori on la fauna continua creuant la Trans-Canada Highway per passos elevats dissenyats per a ella, on l’ús turístic conviu amb la necessitat de mantenir corredors ecològics funcionals. Són detalls que, mirats amb atenció, expliquen per què aquests paisatges han arribat fins avui en l’estat en què els trobes.

Un viatge que explica un país

Al final, viatjar pel Canadà en cotxe —ja sigui per la costa oest entre Vancouver i les Rocoses, o per la costa est entre Quebec, Montreal i l’Atlàntic— no és només encadenar punts bonics en el mapa. És travessar una de les grans reserves d’aigua dolça del planeta, un bosc boreal que està canviant amb el clima i un territori indígena que continua viu sota les fronteres modernes.

Si es recorre amb temps, escoltant i preguntant, un viatge per carretera pel Canadà es converteix en alguna cosa més que un viatge escènic: és una manera bastant directa d’entendre com funciona un país construït sobre llacs, boscos i pobles que fa mil·lennis que llegeixen aquest paisatge.