La lluita de les dones teixidores maies.

En 1789, en plena Revolució Francesa, l'Assemblea Nacional Constituent va aprovar la Declaració dels Drets de l'Home i el ciutadà, un document que només recollia els drets fonamentals dels homes, obviant així a la dona, el paper de la qual durant la revolució havia estat fonamental. Va ser llavors quan les dones van començar a ser conscients de l'opressió en la qual vivien i van començar a lluitar contra ella. 

Des de llavors, dones il·lustrades van advocar pels seus drets, però no va ser fins a mitjans del segle XIX als Estats Units i el Regne Unit, que el feminisme va passar de ser una lluita pràcticament intel·lectual, a convertir-se en un moviment d'acció social.  

I tot va començar un 8 de març de 1857, quan a Nova York es va celebrar una concentració de centenars de dones treballadores de la indústria tèxtil, que van reivindicar la necessitat de dignificar les seves condicions laborals i salarials.  

Però si va haver-hi un esdeveniment que va marcar un abans i un després, va ser l'incendi de la fàbrica tèxtil Triangle Shirtwaist, en 1911, en la també ciutat de Nova York, on treballaven centenars de dones. Durant l'incendi la majoria de les dones van quedar atrapades a l'interior de la fàbrica perquè els propietaris havien segellat les sortides per a evitar possibles robatoris per part de les treballadores. 100 dones van morir cremades aquesta matinada, mentre unes altres van perir en precipitar-se al buit intentant salvar-se de les flames. Aquesta tragèdia va provocar el naixement del primer Sindicat Internacional de Dones Treballadores tèxtils.

Encara que aquest només va ser el principi d'una lluita que a vegades sembla interminable.  

Avui no volem parlar-vos de tota la història del feminisme, sinó que volem posar el focus en algunes de les protagonistes d'aquesta lluita a tot el món, i com, des de BlackPepper, portem anys implicant-nos i formant part.  

Aquesta vegada, ens n'anem fins a Guatemala, en concret fins a Sant Joan la Llacuna, en el Llac Atitlan, on tots els nostres grups dediquen el dia sencer a conèixer una de les 30 associacions que formen part del Moviment Nacional de Teixidores Maies.   

Un moviment que va néixer no sols per a demandar el reconeixement del paper de la dona en la societat guatemalenca i maia en concret, sinó també el de la dona indígena i el seu dret a ser considerades propietàries de les seves creacions, sent elles les protectores del patrimoni cultural indígena. Gairebé res. 

El teler de cintura  

A Guatemala, són majoritàriament les dones les que teixeixen i vesteixen les robes tradicionals, ja que la majoria d'homes han anat substituint la vestimenta tradicional per l'occidental, per la qual cosa, en realitat, són les dones les transmissores de la memòria històrica i cultural.  

El tipus de teler que s'utilitza per a fer aquestes robes tan acolorides i tan repletes d'història es coneix com el teler de cintura. Un artefacte de fusta amb dos extrems, un d'ells lligat a un arbre o a qualsevol objecte capaç de subjectar-lo fortament, i l'altre enrotllat al voltant de la cintura de la teixidora, qui asseguda sobre els seus propis genolls va teixint els huipiles.

Durant la jornada que passem a Sant Joan la Llacuna, visitem la cooperativa de l'Associació Ixoq Ajkeem, on se'ns ensenya tot el procés de creació de les teles, des del disseny, tintat i tot el procés de confecció. A més, acompanyats per algunes de les dones de l'associació, ens endinsaran en les tradicions maies, a través dels seus vivers de plantes medicinals o explicant-nos les cerimònies maies. Una oportunitat única per a conèixer de primera mà els costums i història d'aquest poble, a més de poder col·laborar activament amb l'associació i les dones que la integren.

La lluita de ser dona i indígena a Guatemala.   

La cosmovisió maia es basa en la dualitat de l'existència, és a dir, existeix el dia perquè existeix la nit, el sol per la lluna, la terra pel cel. I és que res pot existir per si sol, i cada element viu de l'univers depèn de l'altre en igual importància. I això ha de traslladar-se també al pla humà, on tant l'home, com la dona, tenen un paper en l'entramat social que busca la fortalesa comunitària.  

Segons un informe publicat per Nacions Unides en 2018, la mitjana d'escolarització d'una nena indígena que viu en una àrea rural és tan sols d'un any. De cada 10 nenes, només 3 aconsegueixen el tercer grau en primària, i només 31 de cada 100 dones de pobles indígenes saben llegir i escriure.  

A la seva condició de dona, la qual cosa ja els dificulta un reconeixement social al no reconèixer-se les seves funcions en la societat, la seva aportació econòmica i la seva capacitat menyspreada alhora per un escàs accés a l'educació, se li afegeix el ser indígena.  

I és que a les dones maies no se les hi vol a la capital, perquè per a molta gent són índies, shucas, les serventes de les persones amb diners, se'ls menysprea per ser pobres o per no tenir un títol universitari, perquè són les Maries, com se'n diu, perquè utilitzen robes tradicionals i que no serveixen.  

Cal recordar que Guatemala és un dels països d'Amèrica Llatina que té la major població indígena, aconseguint el 55% de la població total. I això malgrat la colonització i d'una guerra civil que va massacrar a 200.000 indígenes.  

A pesar algunes veus discordants i que la lluita continua molt viva, no es pot més que destacar els assoliments que ha aconseguit aquest moviment des de 2014 són de gran importància. D'una banda, aconseguir un moviment sòlid de caràcter nacional, la presentació davant el Congrés de la República, d'un projecte de llei per al reconeixement de la propietat intel·lectual col·lectiva dels pobles indígenes, la creació d'escoles d'ensenyament de teixits junt i diferents victòries legals.