Sota el cel del Tian Shan: viatge a l’últim nomadisme del Kirguizistan

A l’alba, els prats d’alta muntanya del Tian Shan desperten amb el so dels cavalls.

A més de 2.500 metres d’altitud, l’aire és net i el vent constant. Les iurtes —blanques, rodones, aparentment lleugeres— esquitxen la praderia com si sempre hi haguessin estat. Però al Kirguizistan, la vida nòmada mai no va ser una postal romàntica: va ser una forma d’adaptació a un territori extrem, muntanyós en més del 90% de la seva superfície.

De poble nòmada a república soviètica

Fins a començaments del segle XX, la majoria de la població kirguisa era plenament nòmada. El moviment estacional no era un símbol identitari, sinó una resposta ecològica: en un país muntanyós en més del 90% del territori, desplaçar-se amb el bestiar era essencial per no esgotar els prats.

Tot va canviar als anys trenta, quan la col·lectivització soviètica va imposar la sedentarització. Els koljoses i sovjoses van transformar la transhumància en treball planificat, i bona part del coneixement tradicional es va integrar dins l’economia estatal.

Amb la independència el 1991, aquell sistema es va ensorrar. Moltes famílies van recuperar petites explotacions privades i van reprendre la vida estacional. Avui, la majoria dels kirguisos no viu tot l’any en iurta, però cada estiu milers de famílies tornen als jailoo: prats d’altura situats entre els 2.000 i els 3.500 metres en regions com Naryn o Issyk-Kul. Allà, durant els mesos càlids, el bestiar —cavalls, ovelles o iacs— s’alimenta abans que arribi l’hivern.

Els jailoo són, en essència, les “pastures nòmades” i constitueixen el cor agrícola i simbòlic del país: un territori de pas on la vida torna a moure’s al ritme del prat i de les estacions.

El Kirguizistan viu avui en una economia híbrida: ni completament tradicional ni del tot moderna.

La iurta: entre herència i adaptació

La iurta, o boz üy, continua sent l’emblema material d’aquesta identitat. La seva estructura de fusta plegable i la coberta de feltre de llana permeten muntar-la o desmuntar-la en poques hores. La forma circular distribueix l’escalfor i resisteix els vents de la vall; el tunduk, l’obertura central que regula la llum i el fum, presideix el centre de la bandera nacional com a símbol de llar i continuïtat.

Dormir en una iurta durant un viatge al Kirguizistan no implica residir a la casa privada d’una família transhumant. La majoria dels campaments que acullen viatgers estan gestionats per famílies semisedentàries o cooperatives locals, algunes vinculades a iniciatives comunitàries de desenvolupament sostenible.

Però l’arquitectura és autèntica.
L’entorn és real.
I el context cultural també.

Aquesta autenticitat quotidiana marca la diferència entre l’escenografia i l’experiència viva.

Continua sent nòmada l’economia kirguisa?

En termes estrictes, el nomadisme actual al Kirguizistan és sobretot transhumància econòmica: hivern en pobles fixos, estiu en prats d’altura. El bestiar —cavalls, ovelles, vaques, de vegades iacs— continua sent una font important d’ingressos en moltes zones rurals, tot i que una part significativa de la població jove migra temporalment a les ciutats o a l’estranger, especialment a Rússia.

Aizada, pastora a la regió de Naryn, ho resumeix així:
“Pugem només tres mesos. Aquí els animals mengen millor. A l’hivern no seria possible.”
Mentre els seus fills estudien a Bishkek, ella manté el ramat familiar.

La mobilitat ja no defineix tota la vida, però continua definint l’estiu.

La rotació estacional té, a més, una lògica ecològica: en moure els ramats, els *jailoo* només s’utilitzen una part de l’any i els prats de les zones baixes poden regenerar-se, evitant la sobreexplotació contínua del sòl. Davant de models ramaders intensius, aquest sistema manté un equilibri més proper al ritme natural de la muntanya.

En la pràctica, la mobilitat ja no defineix tota la vida, però continua definint l’estiu.

Kumis o kymyz: la beguda dels *jailoo*

El kymyz (o kumis) és la beguda tradicional dels jailoo: llet d’euga fermentada, lleugerament àcida i amb un baix grau alcohòlic. Es consumeix a l’Àsia Central des de fa milers d’anys i té un fort simbolisme per als pobles nòmades, que la consideren font de força i salut.

Tradicionalment es batia en recipients de cuir o fusta durant hores fins que la fermentació transformava el sabor i la textura de la llet. Avui el procés pot ser més controlat i no totes les famílies elaboren el seu propi kymyz, però oferir-lo a un visitant continua sent un gest profund d’hospitalitat.

Avui no totes les famílies el produeixen com abans; algunes compren la llet o el preparen en versions més controlades. Però el gest d’oferir-lo continua sent sagrat.

No és només una beguda.
És símbol.

Tastar-lo no és només una curiositat gastronòmica: és una manera directa d’entendre la relació històrica entre el cavall, la mobilitat i la subsistència al Kirguizistan.

Moviment, fronteres i viatge per l’Àsia Central

El Kirguizistan no està aïllat. Històricament, les rutes de pastura i comerç que travessaven els *jailoo* no s’aturaven a les fronteres actuals: connectaven el Tian Shan amb la vall de Ferganà i les muntanyes del Pamir, avui repartides entre Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan i la Xina. La idea de frontera fixa és relativament recent davant de segles de mobilitat contínua.

Quan un cavalca per les valls del Tian Shan i contempla els campaments dispersos a la vasta praderia, entén que el moviment no era una elecció romàntica, sinó una condició de supervivència.

I quan arriba la nit —sense llums humanes que interrompin la foscor— es percep la mateixa certesa que va moure els pastors durant generacions:

el territori no es posseeix,
es travessa.

👉 Explora la nostra ruta pel Kirguizistan Terres Nòmades i descobreix com la cultura nòmada continua viva als jailoo del Tian Shan, entre iurtes, cavalls i cels que no caben en una sola mirada.