El desert del Namib.

Namib significa “enorme” en llengua nama, la seva extensió és d'uns 81.000 km² formats per una franja de terra àrida, paral·lela a la costa, de 2.000 km de llarg, i una amplària que oscil·la entre els 80 i els 200 km.

Aquest desert de dunes vermelles és considerat el més antic del món, es creu que el seu origen es remunta a uns 65 milions d'anys, durant l'Era Terciària, època en la qual es van extingir els dinosaures.

Els seus límits estan marcats pel riu Orange, que marca la frontera amb Sud-àfrica, i el riu Kunene, frontera entre Namíbia i Angola al Nord. No va ser fins al 2013 quan la Unesco va declarar al Namib com a patrimoni de la humanitat.

Nama

Llengua d'origen khosain i caracteritzada per l'ús abundant d'espetecs. És la llengua parlada pels nama o nàmáqua “gent nama”, el grup ètnic més nombrosos de la família kxoe. També és parlada pels Damara i els Topnaar.

Fins a mitjan S. XIX els nama van viure en els entorns del riu Orange, encara que posteriorment es van expandir cap al nord, arribant fins a l'actual Windhoek, per a més tard ocupar les terres dels Herero, encara més al nord.

El Namib es divideix en dues regions climàtiques separades per la Walvis Bay amb el canó del riu Kuiseb i el tròpic de Capricorn.

La zona del nord es caracteritza per una lleu pluja rebuda majoritàriament a l'estiu, i que oscil·la entre els 20 mm a la costa i els 85 mm a l'interior. A diferència del nord, el sud, pràcticament no rep ni aquesta escassa pluja, i aquesta pot aparèixer durant qualsevol època de l'any. És en aquesta zona austral on es troba la reserva del namib Naukluft Park, amb temperatures molt baixes i on fins i tot no són estranyes les gelades durant l'hivern.

El desert del Namib arrenca a terra, concretament al desert del Kalahari, on el Riu Orange arrabassa la terra i l'arrossega fins a la costa Atlàntica. Posteriorment, aquesta és tornada de nou a terra una mica més al nord, pel corrent de Benguela.

Durant mil·lennis, aquesta sorra color ocre primer i vermellosa després, a causa de l'oxidació del ferro que conten, s'ha anat desplaçant cap a l'interior on, amb el temps, s'ha petrificat formant el cor de roca sòlida de les dunes però mantenint-ne la característica de sorra mòbil a la superfície.

Vida en el Namib

Sembla que no pot existir vida en un entorn tan hostil com és el desert del Namib, però no és així. El corrent de Benguela que recorre la costa Atlàntica, s'ha convertit en font de vida. Aquesta impulsa una massa d'aire fred i sec cap a l'interior, que en contrast amb les altes temperatures, crea intenses boires que han passat a ser, pràcticament, l'única font d'aigua per a alguns animals i plantes.

És el cas de l'escarabat stenocara gracilipes, qui, cada matí, aixeca la part posterior del seu cos perquè els humits vents matinals dipositin gotetes de rosada i que aquestes rodin per la seva closca fins a arribar a la boca. O la vibora, qui utilitza les seves escates per a atrapar el vapor de la boira, o la Welswitschia, una estranya planta endèmica del desert del namib i algunes zones d'Angola.

La Welwitschia mirabilis ha desenvolupat una rara i simple estructura que consisteix en un tronc curt i gruix del qual neixen dues llargues fulles en forma de cinta que creixen contínuament cap al sòl. Al llarg de la seva vida, cadascuna d'aquestes plantes només desenvolupa dues protuberàncies, però les mateixes es divideixen en segments en ser castigades pels durs vents de la regió.

Per a protegir-se del sol sense morir en l'intent, la Welwitschia mirabilis empra les seves llargues fulles, de fet, les més llargues del regne vegetal. La superfície d'aquestes estructures cobreix a la planta permetent-li viure a temperatures tan elevades com 65 °C. A més manté fred i humit el sòl on creix.

Però no sols el corrent de Benguela permet la vida a l'interior del desert, també és la responsable que les aigües que banyen la seva costa estiguin carregades de nutrients i plàncton, la qual cosa permet la vida d'una gran abundància de peixos que, a la vegada, atreuen molts altres animals. Aquest és el cas de la nodrida colònia d'ossos marins que viu en Cape Cross.

Per desgràcia aquesta ha anat disminuint dels 300.000 exemplars que havien arribat a ser, a unes desenes. A més de la presència de carronyers com els xacals, que esperen pacientment per a poder devorar alguna de les cries que han mort aixafades o desnodrides per l'abandó de les seves mares, és habitual veure aquesta colònia envoltada de turistes. La quantitat de peix que arriben a consumir els ossos marins és tan elevada (s'estima que pot aconseguir les captures realitzades per la flota Namíbia i Sud-africana juntes) que ha causat seriosos conflictes amb els pescadors de la zona i propiciat la caça controlada d'aquests animals.

Curiosament, també podem trobar altres animals com alguns antílops, estruços, hienes, i fins i tot algun elefant, girafa, lleons o rinoceronts negres. La proximitat del parc nacional d’Etosha, juntament amb la presència d'algunes tolles propiciades per febles cursos d'aigua han permès la creació de corredors que s'obren pas cap a l'interior i que permeten l'accés d'aquests animals.

Costa esquelets

Rep el seu nom de la quantitat de restes de naufragis que descansen en el litoral, donant lloc a un paisatge gairebé fantasmal. La costa rocosa està afectada per un perillós corrent oceànic fred que provoca denses boires que es convertien en un parany mortal per a les embarcacions que pretenien accedir a la zona per a caçar balenes. Fins i tot si s'intentava accedir a la costa amb embarcacions petites des dels vaixells baleners, aquestes molt probablement no podien tornar mai, ja que el fort onatge juntament amb la boira impedien que els mariners tornessin mar a dins.

Els nàufrags quedaven llavors atrapats en una platja on l'única escapatòria d’aquesta, era un desert abrasador durant el dia, de baixes temperatures nocturnes, i on la font més pròxima d'aigua es trobava a quilòmetres i quilòmetres d'ardent sorra. Per tot això, la seva costa es convertia realment en un parany mortal.

La Duna 45

Encara que el desert del Sàhara sigui el més gran del món, el desert del Namib posseeix les dunes més altes del planeta, arribant a aconseguir les mesures d'un edifici de 60 pisos. Les dunes més altes es troben rodejant Sossuvlei, “el punt de no retorn” una antiga llacuna convertida a salar i dins del parc nacional de Naukluft, una zona de 50.000 km², la grandària del qual equivaldria a Suïssa.

Potser la duna més coneguda és la Duna 45 amb 300 m d'altura, encara que la més alta sigui realment la Duna 7 amb 380 m d'altura i més pròxima al mar. Les dunes que es troben més a prop de la costa i disposades en forma paral·lela a aquesta, reben una numeració com si fossin carrers. En canvi, les dunes que es troben a l'interior i que tenen forma d'estrella reben números particulars, per exemple, la Duna 45 es diu així perquè està a 45 km de Sesriem.

És habitual veure grups de turistes pujar fins al cim de la Duna 45 per a poder gaudir d'un dels moments únics de qualsevol viatge a Namíbia, observar la sortida del sol i com els primers raigs del dia fan canviar el color del desert deixant enrere la freda nit.

Sossusvlei i Deadvlei

Localitzat al parc nacional de Namib-Naukluft, el salar de Soussusvlei és potser un dels llocs més icònic de Namíbia. És sens dubte un paradís per als amants de la fotografia i per descomptat dels deserts amb les seves altíssimes dunes de colors ataronjats i vermellosos en contrast amb el groc color palla.

Molt a prop, trobem la“Deadvlei”, la llacuna morta, un llac sec d'argila blanca envoltat per dunes. Aquesta superfície d'argila es va formar després que el riu Tsauchab inundés la zona, creant un pantà de poca profunditat, i que va permetre que creixessin acàcies.

Però quan el clima es va tornar més càlid, les dunes van envoltar el llac, impedint que el riu tornés a aportar-li aigua. Això va fer que les acàcies s'assequessin i donessin lloc a aquest curiós cementiri d'arbres momificats. Curiosament, no són arbres petrificats. La falta d'humitat ha impedit la descomposició d'aquestes antigues acàcies, algunes es creu que poden tenir més de 900 anys, mantenint-se així els seus esquelets, ennegrits per la contínua exposició al sol que els ha anat recremant. Aquest antic aqüífer sec, de blanca sorra escrostonada, s'ha convertit en un escenari únic per als visitants.

Si estàs interessat a conèixer aquesta part d'Àfrica tan inhòspita, però d'una bellesa espectacular, recorda que a BlackPepper et proposem diferents rutes que travessen el desert del Namib. Algunes d'elles per a realitzar-les en grup i en camió, i altres totalment a mida i personalitzades.

També et proposem una forma increïble de viure una aventura conduint tu mateix un 4×4 en el que disposaràs de totes les comoditats, des de cuina, nevera, zona de magatzematge i una tenda desplegable en el sostre del cotxe i que et farà sentir com un veritable explorador.