Et preguntes si val la pena sobrevolar l'Auyantepuy a Veneçuela?

Si dubtes entre si realitzar el sobrevol en helicòpter per veure el Salt Àngel i els tepuis o bé quedar-te a terra, t'ho posaré fàcil, quedar-te a terra no és una opció!

Veneçuela apareix a la meva vida amb un breu viatge llampec de familiarització, aquestes sorpreses que de sobte irrompen a la vida d'un Travel Expert i a les quals no pots dir res més que un rotund SÍ!

No tenia res la maleta a la mà i tot un oceà em separava de l'oficina. Vaig conèixer Caracas, vaig navegar pel Delta de l'Orinoco, em vaig banyar als espectaculars Roques, però si hi ha un lloc que no aconsegueixo treure'm del cap aquest és Canaima.

A la meva vida viatgera m'han sorprès molts llocs, m'he quedat amb la boca oberta en multitud d'ocasions, però diria que Canaima és el primer que em deixo sense alè, i és que ni les paraules poden transmetre el que se sent quan ets allà .

Primer calia arribar fins al parc de Canaima, així que, de matinada, vam pujar en una avioneta de 16 places. Encara era de nit quan ens donaven les instruccions de vol i ens deien que, en arribar a la terra dels tepuis, ens avisarien. Derrotada per haver de matinar, em vaig quedar adormida. La veu del comandant anunciant que estàvem arribant i que ja s'albiraven els primers tepuis em va despertar. Vaig mirar per la finestra i va ser en aquell moment quan l'emoció em va inundar, el que estava veient semblava tret d'una pel·lícula, era tan gran la majestuositat que sobrevolàvem que era difícil creure que era real.  

Aterrar no va fer res més que reafirmar el que estàvem sentint i encara podia anar a millor. Vaig baixar de l'avioneta i davant meu ens esperava un helicòpter, eren els que feien els sobrevols al Salto Ángel. Què faig? Pujo? Em quedo? … Vaig dubtar uns segons, però alguna cosa havia de tenir dins meu, perquè quan em vaig voler adonar, ja tenia els cascos a les orelles i la llacuna de Canaima sota els meus peus. Les vistes des del cel són al·lucinants, i et permeten percebre tota la grandesa i majestuositat de les cascades que el riu Carrao forma en arribar a la vermellosa llacuna.

A poc a poc, la civilització va quedar lluny i vam començar a pujar per una catifa verda que semblava interminable. Entre l'espessa vegetació apareixien algunes clarianes ocasionals i els rius serpentejaven al seu voltant amb un color rogenc que lluïa amb els raigs del sol.  

Els grans finestrals ens permetien gaudir sense obstacles de les espectaculars vistes. D'aquelles que et deixen bocabadat i perplex, i és que tanta bellesa es fa difícil d'assimilar. Sens dubte, la sensació d'estar suspesos al cel i poder observar tota aquesta escena era aclaparador.

El paisatge va començar a canviar, i a la distància, unes siluetes imponents van començar a dominar la regió, la Terra dels Tepuis estava, per fi, sota els nostres peus. Amb l'emoció continguda, l'helicòpter va posar rumb ferm cap a l'Auyantepui, un enorme altiplà elevat on neix la cascada més alta del món. A mesura que ens apropàvem, la seva enormitat es feia cada cop més evident. L'helicòpter es va inclinar lleugerament, donant-nos una vista perfecta de les parets verticals que semblaven desafiar la gravetat. L'altiplà s'estenia com una illa al cel, un món a part, misteriós i antic.

El pilot ens va acostar encara més i, de sobte, hi era: el Salto Ángel. L'aigua queia en cascada des d'una altura vertiginosa, creant un núvol de boira a la base on s'estavellava contra les roques. La vista des de l'helicòpter era absolutament impressionant, 979 metres de buit, semblava gairebé irreal, com si la natura hagués decidit crear un espectacle pels nostres ulls.

L'helicòpter va realitzar maniobres suaus, permetent contemplar el salt des de diferents angles. El meu mòbil treia fum volent capturar cada moment d'aquesta experiència màgica. La combinació de l'alçada, la majestuositat del salt i el verd vibrant de la selva que l'envoltava ens va deixar sense alè.

Encara meravellats, el pilot va canviar el rumb cap a l'interior de l'Auyantepui, creuant la barrera natural de roca i vegetació. A dins, el paisatge era d'un altre món. Formacions rocoses gegantines s'elevaven des del terra, esculpides per l'erosió durant milions d'anys. Petites llacunes i cursos d'aigua s'escampaven per la superfície, reflectint el cel blau i els núvols que passaven. Volem baix, molt a prop de les formacions rocoses, permetent veure cada detall. Les torres de roca i les columnes semblaven sortides d'una pel·lícula de ciència ficció, i no podíem deixar de fer fotografies i vídeos, volent capturar cada moment d'aquesta experiència surrealista. En un moment determinat ens vam encaminar per la llera d'un riu d'estranys colors, verds, vermells, taronges… aigües pures i cristal·lines esquitxaven els voltants moguts per la força de les hèlixs.

I de sobte, vam aterrar. El pilot va baixar i va obrir la porta. “Señores, pueden bajar”, va dir. El meu cap no era capaç d'assimilar el que passava. Baixem lentament, aclaparats per la situació, per l'emoció, per la incertesa. Estàvem caminant per una meravella geològica, pel món perdut, pel començament dels temps. Ser-ne conscient descol·loca i emociona, et fa sentir afortunat i petit alhora i és pràcticament impossible que la pell no se t'erici i un parell de llàgrimes baixin per la galta. Ser conscient que el que estàs veient fa milers d'anys que està aïllat i immutable és esglaiador.

Vaig intentar separar-me del grup i gaudir, perquè no hi ha cap paraula millor per definir-lo, de l'experiència i van ser els cinc minuts més irreals mai viscuts. Tot era sobrenatural, sobredimensionat, implacable, brutal… Pujar a aquest helicòpter havia estat la decisió més encertada de totes.

El que és bo dura poc i el pilot ens va trucar per tornar. Com en una pel·lícula romàntica vaig anar cap a la nau sense voler mirar enrere, esperant que algú em digués “queda't”, com si del no-res hagués d'aparèixer Alejandro Laime, l'ermità sentinella que va viure al seu cim, com si allà una altra realitat fos possible.

Entre emocionats i tristos alhora, abordem l'helicòpter i travessant profundes esquerdes i canons que tallaven la superfície del tepui i vam iniciar el vol de tornada a Canaima. Tot i que el temps havia passat volant, ens emportàvem records inesborrables. La vista final de la selva tropical i els rius serpentejants ens va fer apreciar encara més la bellesa i la vastedat d'aquesta terra.

L'aterratge va ser suau, i en baixar de l'helicòpter, tots sentíem que havíem viscut una cosa veritablement especial. Ens mirem i sense pronunciar paraula, cadascú va seguir amb el seu viatge. Còmplices del moment, el Salto Ángel, amb la seva impressionant alçada i la seva majestuositat, havia deixat una marca indeleble als nostres cors que no podíem traduir en paraules. Havíem vist un dels llocs més espectaculars del món des d'una perspectiva única, la natura en la forma més pura, i aquesta experiència ens havia transformat.

És per això que realitzar el sobrevol no només és molt recomanable, sinó que és una obligació, una obligació moral amb la bellesa, amb l'espectacularitat, amb la vivència, una experiència única que no us deixarà indiferents així que no us ho penseu, el gran Salt us espera!